dijous, 28 d’abril del 2011

Una vanitosa ostentació del melic.


Aquest matí, després de dutxar-me, m’he mirat el melic. Ha estat un moment d’excitació complaent, quasi vici. I si us haig de ser sincer m’hi he entretingut. L’he percebut de rotllana quasi perfecta. Lleugerament ovalat per tal d’harmonitzar amb el perfil estilitzat del cos. Simètric. El centre formant una cúpula arrodonida, llisa, de color torrat. M`ha arribat una suau olor de canyella. Semblava talment que allò no podia haver estat mai un forat.


Un cop vestit he sortit al carrer. Més per curiositat que per ganes, i amb certa aprensió, he començat a imaginar-me els melics de la gent amb qui em creuava. Sorprenentment els he concebut divertits, agosarats, espavilats, vergonyosos, indecisos, arrogants, presumits ... Inclús un senyor, no massa agraciat i grassonet, tenia un melic excels! He arribat a sentir-me incòmode. Amb un certa rancúnia m’han sorgit dubtes.


Un cop a casa, de reüll, he tornat a mirar-me el meu. L’he descobert recargolat. Capgirat. Tancat en sí mateix. Ignorant. Fins i tot avorrit. Parafrasejant Vicent Andrés Estellés ... “he sentit una amarga compassió de mi ...”


He pensat que potser no és bo mirar-se massa el melic.







Nota 1: L’alliçonament d’aquest simple relat està prou clar. He de dir, però, que en principi tenia que ser molt més agosarat. Havia pensat en un vídeo i una mena de striptease amb foses i zooms al meu melic. Però a mesura que el projecte avançava anava prenen un caire vulgar, ordinari, inclús diria de mal gust. Ho he deixat estar i m’he limitat a buscar melics a la xarxa. Qualsevol d’aquests melics podria ser d’algun de vosaltres. Inclús hi podria ser el meu. Estic pensant, com a recreació, que no estaria malament penjar el nostres melics a la xarxa i que ens comencéssim a mirar els melics els uns als altres.



Nota 2: El treball de vídeo que m’havia proposat en un principi estava estimulat per en Lluis Bosch de Mil Dimonis. Està clar que m’ha faltat la naturalitat i el saber fer d’en Lluis en aquestes coses.

(Al tancament d’aquest apunt m’assabento que en Lluis dona per acabada l’època de Mil Dimonis i començarà un nou projecte. Un nou blog. M’agradaria que Mil Dimonis quedés com aquell bon llibre de la biblioteca que vas consultant de tant en tant.)
------------------------------------------------------------------

diumenge, 24 d’abril del 2011

Vaig dormir a la Vall dels Déus.

(Reflexions d'un Llop estepari).

M’està permès tenir memòria. I del que en diuen records, evoco una vall. Venia del Nord buscant els climes càlids de la Mediterrània. Massa a prop de terres baixes, m’enfilo buscant la tranquil·litat dels prats culminants   (i tot he de dir-ho, alguna ovella).



A recer d’un penyal m’estava, quan aquella muntanya es va ennegrir. Ni l’alerta ni la intuïció em va permetre percebre res més que el silenci i la brisca. Més tard, estones de rastrejar pel tarteram em van fer saber que aquella muntanya i el seus verals van ser concebuts per a el poder i la por. El poder dels Déus i la por dels homes. Ofrenes i sacrificis per tal d’assolir beneplàcits i bones collites.


El "Vallée des Merveilles" està situat a una altura de 2.500/2.700 m. (Mercantour). Hi ha registrats més de 35.000 gravats amb una antiguitat de 4.000/5.000 anys. Els gravats estan fets a l’aire lliure sobre les roques i representen bruixots, eines, armes, camps de conreu, animals ...
Imatge: album-photo.geo.fr

Le Christ. Vallée des Merveilles.
Gravat de l'edat del Coure.


Le Sorcier. Vallée de Merveilles.
Gravat de l'edat del Coure.

D’una de les imatges en diuen “Le Sorcier “. El Bruixot. L’intermediari entre els Déus i els homes. Pels homes és mig Déu. Pels Déus un home qualsevol.


Segueixo el meu camí. Dalt del coll em giro per tal de donar un darrer esguard al santuari. El Mont Bégo jeu al bell mig de la vall, com un llop amb les orelles alçades.

Els homes han marxat. Però els Déus encara hi son.


El Mont Bégo (Vallée des Merveilles). Mercantour.
En un moment irrepetible un núvol va enfosquir la muntanya.
Fotografia: Arxiu propi.


Nota: Aquest apunt fa referència a una travessa pels Alps Marítims. En faig una ressenya evocant en Jordi Girbén de Foravial i les licantropies compartides.


--------------------------------------------------------------------------


diumenge, 17 d’abril del 2011

El Tío Gilito.

Periòdicament la revista americana Forbes fa públic unes llistes amb els “best”, “most expensive”, “most powerful”, “richest”, “largest” i altres superlatius que fan referència al milloret de l’univers adinerat.


En aquestes llistes hi ha dictadors, especuladors, mafiosos, plutòcrates ... Si tinguéssim que explicar aquests significats a un nen li diríem: Son gent dolenta. Definitiu i contundent. No hi ha res pitjor que dir-li: “És un senyor dolent”.


Però Forbes no en té prou amb aquestes llistes que fan referència a persones que formen part del món real. Amb una ostentació de grolleria ètica (els hi deu fer gràcia) han buscat el personatge més ric del ....... món de ficció!! Ens desmunten els somnis.


I qui és l’elegit? El Tío Gilito (Scrooge McDuck). No em puc imaginar com les ments cobdicioses de Forbes han arribat a la conclusió de que el Tío Gilito és el més ric del món irreal. Inclús, per tal de que ens adonguem de que saben el que es fan, han arribat a valorar la seva fortuna amb precisió: 44.100 milions de dòlars. La cosa, com diuen, “tiene miga”.


Evidentment el Tío Gilito (Scrooge McDuck) és americà. Escombren cap a casa. Que passa amb Aladí i la seva llàntia meravellosa? O Alí Babà i els quaranta lladres? En aquest darrer cas els lladres ja venen amb el “pack”, no els haurien de buscar. Però es veu que per Forbes aquells candidats que formen part de “l’Eix del Mal” no compten.


Reivindiquem Aladí i Alí !! Enviem e-mails massius a Forbes per tal de fer valdre els drets dels més rics dels països pobres contra els més rics dels països rics !! Els rics son rics siguin d’on siguin !!


L'entranyable Fernandel en el paper d'Alí Babà.
Jo quasi diria que en aquesta imatge se'n està enfotent de Forbes.
Lloc web de la imatge: toutlecine.com

----------------------------------------------------------------------------------------------

dimecres, 13 d’abril del 2011

El meu castell.

(Reflexions d'un Llop estepari).

Avui he mandrejat ajagut damunt la roca. És el meu castell. Mi sento fort, no tinc cap por. Tanco els ulls i ensumo la llúdriga. Escolto el vol del trencalòs. De molt lluny, m’arriba el so de la destral del llenyataire. Em deixo endormiscar i penso amb la meva condició.


Em moc per instint. Cada dia és una lliçó nova, el que vaig aprendre ahir no em serveix. No miro enrere. No dono consells, els meus udols son francs. Sé que hi ha altres llops, també sento els seus udols. Els respecto. Respecto les seves femelles i els seus cadells. Fem el nostre camí.


Conec la meva força, em deixo ensinistrar per la natura. També les meves febleses. No les amago, me’n sento altiu. No reconec victòries ni derrotes. No tinc remordiments.


No pertanyo a ningú ni enlloc. Vinc del nord i tornaré al nord. Guardo la imatge de la taigà en el pensament. I quan sigui prou vell em deixaré caçar per un inuit. La seva joia serà el meu llegat.


Els inuit dansaran i jo tornaré a reviure.


Inuit ballant la Dansa del Llop

--------------------------------------------------------------------------------------------------------


dijous, 7 d’abril del 2011

Del porc a la taula: Quick Dry Slice.

Començo a intuir que la recent manifestació del meu alter ego és mala feina. La carn escasseja. Cada cop hi ha menys ovelles i en el tema de les gallines hi ha molta competència (a més pel meu gust massa greix). En canvi he observat, i olorat, una gran abundància de porcs. La necessitat em porta de cacera cap a les granges de la plana.


Molt abans d’arribar-hi ja oloro la fortor dels purins. Quin bé de Déu de porcs! Vet aquí l’olor!


Curiós com soc profunditzo en el tema i m’assabento d’un fet que pot alterar encara més el nombre de població porcina: Quick Dry Slice. Aquest nom fa referència al mètode que permet assecar, i deixar a punt pel consum, les llonganisses i xoriços en 60 minuts en lloc dels 3 mesos que caldrien en un procés natural com el que es feia servir fins ara (La Vanguardia, suplement 3/abril/11).


L’invent ha estat cosa de Casademont, Metalquimia (el nom fa por) i de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (encara em fa més por). Així dons 60 minuts en lloc de 3 mesos. La primera pregunta que em ve a la ment és: La qualitat del producte serà la mateixa? Però la segona pregunta és encara més contundent: De on trauran tants porcs? És evident que amb l’acceleració de la producció es necessitaran molts més porcs! O no serà porc? I el control de l’augment bestial (mai millor dit) dels purins?

Imatge:Arxiu propi.
Me’n torno a les muntanyes tot rumiant: A veure, si el que han fet amb les llonganisses ho fan amb el formatge d’ovella ..... si, es clar, necessiten més ovelles! Penso que potser encara hi ha esperança ..... i deixo anar una sonora udolada d’alegria.


Cap el capvespre, ajagut sobre la roca, penso amb la pobra llonganissa dins la màquina. Com aquelles pel·lícules on un dels personatges, desprès d’obscurs pactes no complerts, pateix un esgarrifós envelliment instantani.

-----------------------------------------------------------------------------

diumenge, 3 d’abril del 2011

Tinc por, deia la noia.

Per terres del Pallars i l’Alta Ribagorça m’empeny la gana. M’aventuro pels prats de Durro. Des de Sant Quiric albiro la plaça Major i hi veig la gentada. Sento música. Em deixo portar per la cançó, m'arrisco, i mig fingint m’apunto a la gresca.




Tinc por, tinc por, tinc por
Tinc por deia la noia
Tinc por, tinc por, tinc por
que no em surti un llodrigó.


Li'n remango el devantal,
li'n remango les faldilles,
li'n remango els enauguets,
li'n remango la camisa.


Nits d'estiu a Durro. Arxiu propi.


Ballo fins entrada la matinada. La música i la dansa m’embriaguen. Les noies del poble se’m rifen. Ara amb una, ara amb l’altra. Ric i bec fins que perdo el món de vista ... i se’m escapa una udolada.

De les bastonades de la gent, a hores d'ara encara em llepo les ferides.

---------------------------------------------------------------------------------